Em miro a dins la pell, pero ja no sento res...
Miro el cel, els nuvols passen, juntament, amb la teva imatge.
I la buidor entra, em recorda perque ha vingut, mentres la intento fer fora.
Potser son les ganes, potser la inexperiencia, potser ho és tot... i alhora no es res.
Sento que no puc ser jo mateix el que justifiqui els meus errors... que son constants...
Cada moviment, cada respiració, cada sensació, es executada erroneament, i t'en adones.
I no puc fer hi res mes... que el peix esta vengut, i nomes puc esperar...